-
Vet aquí la història d’un nen a qui no li agradava la nit perquè era fosca. D’un nen a qui no li agradaven gens els interruptors perquè apagaven els llums. Vet aquí la història d’un nen trist i sol fins que, un dia, va aparèixer una nena misteriosa que li va presentar la nit i el va ajudar a descobrir la llum especial que s’hi amaga. -
Batecs de vida recull un decàleg de drets, en forma de poemes, que pertany als infants de 0 a 100 anys (i més). Aplega històries i paisatges per on hi circulen formigues valentes, adults que no es cansen de jugar, de països que somien i de nenes que aprenen a volar. Però també hi trobem un cranc trist, una nena que amaga les llàgrimes a les butxaques del seu vestit i paratges on avorrir-se és necessari i divertit. Reivindiquem el dret a jugar, a somiar, a aprendre, a ser feliç, a estimar-se, estimar i ser estimat. Defensem el dret a viure a la natura, a estar trist, a plorar, a avorrir-se i, és clar, a viure en llibertat. -
Deu dones i tres homes, un grup de professionals de la literatura, s’han reunit per escriure històries que parlen de maldat, crims, delictes, utopies. Cada relat sorprèn, angoixa, esgarrifa o tot al mateix temps. Algúha rebut un sinistre encàrrec,l’acceptarà?-Com rebran els nostres escriptors les crítiques? Arribarema entrar a la profunditat d’Internet per resoldrecasos? I també reflexionarem sobre l’alletament maternali sobre la calor. Està demostrat que les temperatures extremes alteren el comportament de les persones,però fins a quin punt? Accident, una dona desesperada, un alcohòlic, res no és el que sembla. Fins i tot, als setanta anys el menys esperat pot estroncarels plans. Com les miradespoden arribar a canviar els fets? Hi ha històriesque semblen pel·lícules antigues. Com es pot saltar de l’observació a l’acció? La ficció ens arriba a fer suportable la realitat? Quans’acabi la lectura, haurem trobat algunes respostesa aquestes qüestionsi, possiblement, haurem compartit sentiments amb alguns personatges. En qualsevol cas, haurem estat una bona estona immersos en bona literatura. Un referent del gènere, Andreu Martín, s’ha fet càrrec del pròleg
-
L’Alèxia és una noia de dotze anys que es trasllada, amb la seva família, a viure a l’antiga casa del seu avi, de qui fa anys no saben res. Fent neteja a la seva habitació, s’adona que hi ha un pany a terra, sota el seu llit i tafanejant pel taller de l’avi, troba una clau que l’obre. De sobte, accedeix a un altre món ple d’éssers estranys amenaçats per un bruixot anomenat Malveí i el seu exèrcit. L’Alèxia s’aliarà amb les criatures màgiques que viuen en aquest lloc per mirar de rescatar el seu avi, salvar aquest món fantàstic d’aquest bruixot i trobar la manera de tornar a casa abans que la seva mare s’adoni que no es al llit
-
Aquesta és la història d’una gosseta Bichon Maltés que va a viure amb una família americana. Entre la Luna, la nena que la cuida, i l’Evita neix un amor a primera vista compartit per tota la família que estimen qualsevol tipus d’animal. La Luna i l’Evita juguen i acaben fent alguna trapelleria sense més conseqüències, però que enfada al pare. El dia que es veuen obligades a separar-se la tristor és infinita, però l’amistat i l’estimació duraran per sempre més .
-
El conillet Pep està molt amoïnat, té una peculiaritat que l’avergonyeix d’allò més: Es fa pets que canvien de color segons els seu estat d’ànim. Els seus companys d’escola es burlen d’ell quan ho veuen. El Pep és molt desgraciat fins que arriba al poble un os rentador que veu la diferència del Pep com un do que ell enveja per acolorir les seves pintures.
-
Aquesta és la història d’un roser que viu en un jardí meravellós però se sent tan sol i trist que es comença a pansir. L’arribada d’una cuca de llum i la curiositat de saber qui és, i que hi ve a fer en el seu jardí, el revifa. L’amistat que els uneix li retorna l’alegria de viure.
-
Vet aquí la història de la Cèlia, una nena que té una tieta molt especial que es diu Cecília i n’està molt orgullosa. De tant en tant la Cecília, que és una tieta Pirata, va a viure a casa la Cèlia. Quan estan juntes juguen, es diverteixen fent mil i una coses interessants. A cap de les dues no els importa el que diu i pensa la gent sobre la seva aparença. Elles se’n riuen de tot plega
-
Després de passar per l’experiència traumàtica de viure la pèrdua de la filla que esperava i mesos més tard per un altre avortament espontani, Marielle Giguère va iniciar un procés de reflexió i escriptura que va culminar amb Aquí reposa la Margot, una novel·laen la qual les experiències de l'autora es barregen amb la ficció. A més d’explicar el seu patiment, la narració mira enrere compartint les pèrdues d’altresdones estimades, els seus silencisi els oblits imposats pels homes i la societat. També fantasieja sobre les conseqüències emocionalsd’altres personatges que han intervingut en els fets. Malgrat la dificultat d’escriure sobre una temàtica de duresa extrema, l’autora ens presenta una història commovedora que allibera les paraulesde tabús i dona veu a les dones que han patit violència obstètrica, pèrdues perinatals i la incomprensió i els silencis imposats per la societat.
-
Dir públicament, per televisió, que va estar a punt de suïcidar-se provoca una reacció entre amics i coneguts que sorprèn la Carme. Li diuen valenta. Ella creu que no ho és, tan sols té la necessitat de parlar amb normalitat de la malaltia que va patir durant un període de la seva vida i que ja està completament superada. També descobreix, gràcies a confidències en l’intimidat, que hi ha un munt de conegutsque pateixen en silenci la negror que enfosqueix la seva existència. Ningú en parla obertament i ella inicia un procés de reflexiósobre la seva relació amb la depressió, els motius dels pensaments de suïcidi i el trànsit vers la superació de la malaltia. Aquestes memòries, i l’anàlisi de diverses obres de divulgació científica de psicologia, analitzant la influència que han tingut en la seva evolució, es materialitzen en aquest text difícil de classificar, entre la literatura del jo, les memòries, i l’assaig. L’autora és conscient que cada persona és un cas i no es pot generalitzar, només vol posaren relleu la urgència de parlar de les malalties mentals sense por ni vergonya.
-
Després de passar per l’experiència traumàtica de viure la pèrdua de la filla que esperava i mesos més tard per un altre avortament espontani, Marielle Giguère va iniciar un procés de reflexió i escriptura que va culminar amb Aquí reposa la Margot, una novel·laen la qual les experiències de l'autora es barregen amb la ficció. A més d’explicar el seu patiment, la narració mira enrere compartint les pèrdues d’altresdones estimades, els seus silencisi els oblits imposats pels homes i la societat. També fantasieja sobre les conseqüències emocionalsd’altres personatges que han intervingut en els fets. Malgrat la dificultat d’escriure sobre una temàtica de duresa extrema, l’autora ens presenta una història commovedora que allibera les paraulesde tabús i dona veu a les dones que han patit violència obstètrica, pèrdues perinatals i la incomprensió i els silencis imposats per la societat.
-
Dir públicament, per televisió, que va estar a punt de suïcidar-se provoca una reacció entre amics i coneguts que sorprèn la Carme. Li diuen valenta. Ella creu que no ho és, tan sols té la necessitat de parlar amb normalitat de la malaltia que va patir durant un període de la seva vida i que ja està completament superada. També descobreix, gràcies a confidències en l’intimidat, que hi ha un munt de conegutsque pateixen en silenci la negror que enfosqueix la seva existència. Ningú en parla obertament i ella inicia un procés de reflexiósobre la seva relació amb la depressió, els motius dels pensaments de suïcidi i el trànsit vers la superació de la malaltia. Aquestes memòries, i l’anàlisi de diverses obres de divulgació científica de psicologia, analitzant la influència que han tingut en la seva evolució, es materialitzen en aquest text difícil de classificar, entre la literatura del jo, les memòries, i l’assaig. L’autora és conscient que cada persona és un cas i no es pot generalitzar, només vol posaren relleu la urgència de parlar de les malalties mentals sense por ni vergonya.
