-
Dir públicament, per televisió, que va estar a punt de suïcidar-se provoca una reacció entre amics i coneguts que sorprèn la Carme. Li diuen valenta. Ella creu que no ho és, tan sols té la necessitat de parlar amb normalitat de la malaltia que va patir durant un període de la seva vida i que ja està completament superada. També descobreix, gràcies a confidències en l’intimidat, que hi ha un munt de conegutsque pateixen en silenci la negror que enfosqueix la seva existència. Ningú en parla obertament i ella inicia un procés de reflexiósobre la seva relació amb la depressió, els motius dels pensaments de suïcidi i el trànsit vers la superació de la malaltia. Aquestes memòries, i l’anàlisi de diverses obres de divulgació científica de psicologia, analitzant la influència que han tingut en la seva evolució, es materialitzen en aquest text difícil de classificar, entre la literatura del jo, les memòries, i l’assaig. L’autora és conscient que cada persona és un cas i no es pot generalitzar, només vol posaren relleu la urgència de parlar de les malalties mentals sense por ni vergonya. -
Deu dones i tres homes, un grup de professionals de la literatura, s’han reunit per escriure històries que parlen de maldat, crims, delictes, utopies. Cada relat sorprèn, angoixa, esgarrifa o tot al mateix temps. Algúha rebut un sinistre encàrrec,l’acceptarà?-Com rebran els nostres escriptors les crítiques? Arribarema entrar a la profunditat d’Internet per resoldrecasos? I també reflexionarem sobre l’alletament maternali sobre la calor. Està demostrat que les temperatures extremes alteren el comportament de les persones,però fins a quin punt? Accident, una dona desesperada, un alcohòlic, res no és el que sembla. Fins i tot, als setanta anys el menys esperat pot estroncarels plans. Com les miradespoden arribar a canviar els fets? Hi ha històriesque semblen pel·lícules antigues. Com es pot saltar de l’observació a l’acció? La ficció ens arriba a fer suportable la realitat? Quans’acabi la lectura, haurem trobat algunes respostesa aquestes qüestionsi, possiblement, haurem compartit sentiments amb alguns personatges. En qualsevol cas, haurem estat una bona estona immersos en bona literatura. Un referent del gènere, Andreu Martín, s’ha fet càrrec del pròleg -
El conillet Pep està molt amoïnat, té una peculiaritat que l’avergonyeix d’allò més: Es fa pets que canvien de color segons els seu estat d’ànim. Els seus companys d’escola es burlen d’ell quan ho veuen. El Pep és molt desgraciat fins que arriba al poble un os rentador que veu la diferència del Pep com un do que ell enveja per acolorir les seves pintures.
-
El Barto necessita tancar aquest cas i té tres dies per fer-ho. Però al carrer del Xiprer s’hi amaguen moltes més coses de les que ell pretenia descobrir. Porta a porta recollirà les peces que li manquen del trencaclosques fins a recuperar el llenç final. Certament, no se sap mai qui viu a la casa del veí. És una de les poques novel·les negres curtes publicades però no li falta cap element per considerar-la una obra d’art de gènere
-
Fantasmes, cases encantades, relacions familiars complexes, misterioses, criatures mítiques… Kirsty Logan ens ofereix un recull històries ombrívoles, claustrofòbiques, carregades de desig i de violència, però també d’una honestedat esfereïdora que reflexa les pors que la persegueixen a ella i a moltes altres dones. Des de la veu femenina, la foscor dels relats és en si mateixa un intent d’obrir-se pas vers la llibertat i la felicitat en un volum escrit per una autora que han comparat amb Ángela Carter
-
Primavera del 2.016, costat muntanya d’un carrer qualsevol de Barcelona. Deu anys més tard d'haver-se distanciat de forma brusca, la Carla i en Martí es retroben per atzar. Aquesta casualitat serà el punt d’arrencada d’un camí de renovació que, sense proposar-s’ho, emprendrà la protagonista. Un camí on les mentides, les omissions, les culpes i les venjances no seran sempre obra dels altres. I és que no es tracta en cap cas d’una història de bons i dolents, sinó de persones que es mouen a les palpentes i busquen, amb la convicció de merèixer-la més que ningú, la seva improbable felicitat.
-
Batecs de vida recull un decàleg de drets, en forma de poemes, que pertany als infants de 0 a 100 anys (i més). Aplega històries i paisatges per on hi circulen formigues valentes, adults que no es cansen de jugar, de països que somien i de nenes que aprenen a volar. Però també hi trobem un cranc trist, una nena que amaga les llàgrimes a les butxaques del seu vestit i paratges on avorrir-se és necessari i divertit. Reivindiquem el dret a jugar, a somiar, a aprendre, a ser feliç, a estimar-se, estimar i ser estimat. Defensem el dret a viure a la natura, a estar trist, a plorar, a avorrir-se i, és clar, a viure en llibertat.
-
Torna el millor detectiu de l’any amb un nou cas. En el seu segon cas publicat, el detectiu Bacigalopi s’haurà de moure entre pallassos, músics, ossos i dones bala per trobar la veu de l’estrella del circ, el mim. Aconseguirà que l’espectacle continuï? Els casos d’en Bacigalopi narren les peripècies del millor investigador de l’any segons la revista “Detecta-tius”. No perdis la pista d’aquest detectiu aparentment solitari, però estimat per tothom qui el coneix.
-
Alguna cosa passa amb els contes tradicionals i només un detectiu por resoldre el misteri. En aquest nou cas, en Bacigalopi s’haurà de moure entre llargs cabells rossos, sabates de cristall i pomes sospitoses. I tot, mentre a la ciutat un superheroi amb antifaç reparteix petons a tort i a dret. Els casos d’en Bacigalopi narren les peripècies d’un detectiu amb un nom complicat de dir, però impossible d’oblidar. *Segons la revista Detectatius.
-
Qui no ha tingut mai un monstre a l’armari? Qui no l’ha perdut alguna vegada? El detectiu Bacigalopi es jugarà el coll per infiltrar-se en els baixos fons de la ciutat i arribar fins al nou amagatall del monstre de la Maria. Els casos d’en Bacigalopi narren les peripècies del millor investigador de l’any segons la revista “Detectatius”. No perdis la pista d’aquest detectiu aparentment solitari, però estimat per tothom qui el coneix
-
Després de passar per l’experiència traumàtica de viure la pèrdua de la filla que esperava i mesos més tard per un altre avortament espontani, Marielle Giguère va iniciar un procés de reflexió i escriptura que va culminar amb Aquí reposa la Margot, una novel·laen la qual les experiències de l'autora es barregen amb la ficció. A més d’explicar el seu patiment, la narració mira enrere compartint les pèrdues d’altresdones estimades, els seus silencisi els oblits imposats pels homes i la societat. També fantasieja sobre les conseqüències emocionalsd’altres personatges que han intervingut en els fets. Malgrat la dificultat d’escriure sobre una temàtica de duresa extrema, l’autora ens presenta una història commovedora que allibera les paraulesde tabús i dona veu a les dones que han patit violència obstètrica, pèrdues perinatals i la incomprensió i els silencis imposats per la societat.
-
Després de passar per l’experiència traumàtica de viure la pèrdua de la filla que esperava i mesos més tard per un altre avortament espontani, Marielle Giguère va iniciar un procés de reflexió i escriptura que va culminar amb Aquí reposa la Margot, una novel·laen la qual les experiències de l'autora es barregen amb la ficció. A més d’explicar el seu patiment, la narració mira enrere compartint les pèrdues d’altresdones estimades, els seus silencisi els oblits imposats pels homes i la societat. També fantasieja sobre les conseqüències emocionalsd’altres personatges que han intervingut en els fets. Malgrat la dificultat d’escriure sobre una temàtica de duresa extrema, l’autora ens presenta una història commovedora que allibera les paraulesde tabús i dona veu a les dones que han patit violència obstètrica, pèrdues perinatals i la incomprensió i els silencis imposats per la societat.
